Al sol, las llanas y las manchas

AL Cientificu Purtués

Dal sou nome cumpretu José Leite de Vasconcelos Cardoso Pereira de Melo nacidu an Ucanha nal çtritu de Viźéu, nal die 7 de Jullu de 1858, virara-se esse home nun de lus mas grandes studioźus Purtués. Zde siêmpre Leite amustrou un grande antresse pu’la naturéźa, l campu de l’home nal mundu e la sue eivoluçon. Diç Leite que zde 1876 nun pensa n’outra couźa que seya la storia de la buôna Tiêrra Lusitana !


An quantu inda staba nal llicéu, publica la sue purmeira obra Tradições Populares Portuguesas an 1881. An 1882, Leite anda nal purmeiru añu de Medecina ne la Eschola do Porto y ouve d’amigus qu’al cuntan que ne la Academia Polytechnica hai un rapaç de Miranda dal Duiru que sabe de maneira perfeita la lliêngua de la sue tiêrra. Aquesse rapaç yêra de Dues Eigreijas y chamava-se Manuel Antoñu Brancu de Castru. Açpuis d’un ancuôntru llougu se fazen amigus. Leite chamava-lu “o meu Espirito-Santo Mirandês”.

Diç al studioźu que fui talveç al mellor die de la sue vida quandu ouviu pu’la purmeira veç al sou amigu Manuel falar de maneira seguida la lliêngua que tenie daprendidu de lus sous, ne la sue tiêrra :”Branco de Castro, reclinado sobre a cama, no seu pequeno quarto de estudante, recitava vocabulos, conjugava verbos, declinava nomes; eu, sentado numa cadeira ao pé, ia apontando fervoso tudo o que lhe ouvia, e que para mim era como aquellas maçãs de ouro que, segundo um conto popular bem conhecido, saiam da bôca de uma virgem bem fadada, quando fallava ao seu noivo”.

Cunta Leite qu’habie studantes vezinus que staban a tucar muźica y que llougu paroran al oubir al rapaç Mirandés a falar ũa lliêngua que nunca eilles habiên oubidu !


Açpuis, cun solu 24 añus al studioźu publica al Dialecto Mirandês, la purmeira obra suôbre la lliêngua dal sou amigu. Ne l’añu seguiênte l’obra fui premiada an França pul factu de las anfurmaçones que daba suôbre aquessa “nuôva” lliêngua, agora conhecida pu’l’Ouropa anteira.
An 1883, cun al cunvite dal sou amigu Mirandés, Leite fai la sue purmeira viage an Tiêrras de Miranda, adonde vai a passar uns dies para Dues Eigreijas y çcuôbre lus outrus pobus dal Prainu. Yê anton apartir d’ende qu’al studioźu ira puder studar al Mirandés reculhendu vocabulairu y cuntas.

An 1884, Leite vuôlve an Miranda, siên se limitar a essas tiêrras, pus tambiên ira dar ũa vuôlta pu’la raya de Tras-Lus-Montes adonde çcuôbre qu’an Riu-d’Onor y Guadramil inda se fala dues lliênguas que cum al Mirandés fazen parte dal grupu Stur-Llionés. Tambiên çcuôbre an Sandin al co-dialetu dal Mirandés, al Sandinés.

Cun esse traballu feitu llougu publica nal meźmu añu lus purmeirus versus an Mirandés Flores Mirandezas, adonde él scribe al seguiênte : “Ainda que não sou transmontano, tenho, como português, o maximo interesse pelo Mirandês e pelas demais linguas congenéres : eis o que me levou a emprehender esta pequena publicação, cuja curiosidade attrahira por ventura outros,...”. Mal sabera él qu’hoije somus tantus a screbir nessa lliêngua !


An 1886, acaba lus sous studius de medecina cuncluindu c’ũa téze de licenciatura suôbre la Evolução da linguagem. Durante un añu pon s’a traballar cum doutor an Vila de Cadaval. Mas varias çcubirtas arquéologicas lliêban-lu an 1887 a ser nomiadu cunservador de la Bibiotéca Nacional de Lisboua. An 1889 fai la “Revista Lusitana”. An 1883, fai l Muzeu Etnograficu Purtués y an 1885 la revista “O Arquéologo Português”. An 1887, l purmeiru vulume de la sue obra “As religiões da Lusitania” fui publicadu.

An 1901, Leite de Vasconcellos çfende la sue téze de doutoramiêntu an Paris cun l titelu “Esquisse d’une Dialectologie Portugaise” adonde falara tambiên de la lliêngua Mirandéźa dandu ũa veç mas al sou cuñecimiêntu al mundu.

Dous añus antes publicaba la Philologia Mirandesa adonde aperźentaba un studiu cumpretu de la lliêngua Mirandésa, c’ũa çcriçon biên cumpreta de la sue gramatica y ũa nurmativa de scritura repruduzindu cul macimu de fieldade tod’lus numaroźus sones de la lliêngua.
Açpuis de la criaçon an 1911 de la Faculdade de Letras de Lisboa, Zé yê numiadu purssor de llitératura y de lliêngua Llatina e tambiên ansina la llitératura Franceźa. Mustrandu assi qu’yêra un de lus ciêntificus Purtuéźes mas anternational qu’habie naquél tiêmpu.

La reforma dal anvestigador ven a ampéçar an 1929, mas niên pur issu él para de fazer lus sous studius y ampéça meźmu la scritura d’ũa obra an diç velumes “A Etnografia Portuguêsa”. Yê quaisque ampussible meter ende tod’las publicaçones de Zé, son meźmu muitissimas !


Al nuôssu amigu Zé muôrre nal die 17 de Mayu de 1941, talveç fartu de ver la merda de lus homes, homes qu’él studaba. Tenie 82 añus, deixandu assi a l pobu Purtués l mas ampurtante studiu nunca ya feita suôbre la vida de l’home de la Patria, l home Purtués.

Al pobu Purtués ten muitu que l agradecer; para nos foi quiên mus permitiu screbir y divulgar al mundu la nuôssa lliêngua, tanto tiêmpu mal tratada. Zé fui simplesmiênte un de lus nuôssus, un eiźemplu que tenemus de seguir y yê pur issu qu’hoije l fazemus essa homenaige.
Ende deixu-vus duos versus ne la nurmativa dal Mirandés :


LA LHIENGUA MIRANDESA

Quien dirie que antre ls matos eiriçados,
Las ourrietas i ls rius desta tierra,
Bibie, cumo l chauguarço de la sierra ;
Ua lhiengua de sons tan bariados ?

Mostre-se i fala-se essa lhiengua, filha
De un pobo que ten neilha l choro i l canto !
Nada pur cierto mos cautiba tanto
Cumo la forma an que l’eideia brilha.

Desgraciado de aquel, qu’abandunando
La patrie an que naciu, la casa i l huorto,
Tamien se squece de la fala ! Quando
L furdes ber, talbeç que steia muorto !



MARIE

La lhuna, cumo un queiso,
N’aire se bei arguida :
Da-me na boca un beiso...
Cu él me daras la bida !

Antre las brimes berdes
Passa cantando l ríu :
Cumigo nun te perdes,
Amor miu, amor miu !

Del monte l pastorico
Recuolhe l sou ganado :
Nun hai nada mais rico
Que un peito namurado.

Que guapa ! Que bistosa
L’aldé ! Amor sin fin !
Marie, tu sos la rosa
De tode este jardin.

Nenhum comentário: